Roser Vernet

Roser, la casa rural “Perxe” és al mateix temps el “Centre Quim Soler de la literatura i el vi”. Ens pots explicar què és aquest centre?

Quan vaig venir aquí i vaig muntar la casa rural, jo no volia que fos només una casa rural normal i corrent, volia d’alguna manera que hi hagués un plus. A més per fer les reformes necessàries em vaig acollir als ajuts Leader que, en aquella època, estaven englobats en un projecte que es deia “La cultura del vi”. Així, lligant les dues coses i lligant, sobretot el que a mi m’interessa que és la literatura, i estant aquí el vi i també per donar cabuda a una difusió de l'obra Quim, va ser com va sortir el “Centre QuimSoler de la literatura i el vi”. A l'origen va ser una cosa lligada només a la casa, però que de seguida ja es va convertir en una associació. Una associació cultural, de gent de la comarca i de fora que amb aquest paraigües de la literatura i el vi, el que pretenem és fer una mica de dinamitzadors culturals de la comarca. A partir d’aquí organitzem una mica de tot el que se’ns acut; fem moltes coses en col·laboració amb la biblioteca de Falset i busquem complicitat amb els altres agents, des dels cellers, els casals, els centres culturals dels altres pobles, les escoles, el món de l’ensenyament i amb tot el que es mou.

Parla’ns doncs una mica de la vida i l’obra de'n Quim Soler.

 

El Quim Soler va néixer a Barcelona l’any 40, escrivia i pintava però finalment, va dedicar-se completament a l’escriptura. Enguany fa 20 anys que es va morir. A més d’escriure es va dedicar, com a creatiu, al món de la publicitat i des del naixement de Catalunya Radio,  hi va treballar en diferents programes, el darrer es deia “La porta dels somnis”. Un programa de literatura, del que hi ha uns 200 programes gravats que es poden sentir a la web de Catalunya ràdio. Ell bàsicament feia narrativa. Té publicat un conte infantil i una novel·la juvenil. La resta és novel·la. Té moltes coses inèdites.

El Quim era un escriptor de la generació del 70, fundador del col·lectiu “Ofèlia Dracs”, però era el més trencador d’aquesta colla, el més experimental. Les seves novel·les no són gaire comercials, són poc convencionals, fora de modes. Va guanyar diversos premis literaris, potser el més important el “Prudenci Bertrana” amb l’obra “Cambra de bany”.

Era una persona que li agradava experimentar molt amb la literatura i era bastant incòmode per l’establishment. També va fer col·laboracions a la premsa, especialment al diari Avui on col·laborava a la secció “Apocalíptics integrats”, així com en revistes satíriques i d’humor, de vida normalment efímera, tret d'El Triangle, setmanari que encara es publica.

L’any 91 li van diagnosticar un càncer i moria l’octubre del 93.

Enllaç a l’obra publicada de Quim Soler

En què consisteix Priorat en persona?

Priorat en persona és el projecte més ambiciós del Centre Quim Soler. Són trobades d’escriptors, amb l’objectiu, que deia abans, de fer visible el territori i el seu possible potencial literari. El que volem fer és que l’escriptor el conegui i després el pugui fer servir com a referent, com a protagonista o com escenari, que l’aproximació a aquest territori sigui feta d’una manera molt directa. No es tracta que vinguin aquí i portar-los a una visita turística; a Escala Dei, a Siurana i algun lloc més... un celler a prendre unes copes de vi i després marxar,  sinó que sigui una relació més personal. Com que som un territori petit, hi ha coses que en un altre territori no es poden plantejar i aquí sí. El que pot ser un inconvenient per segons que, per una altra cosa pot ser un avantatge, i hem de prendre el que és un avantatge.

El que fem és agafar sis escriptors, de diversos llocs dels Països Catalans i de diferents gèneres, alguns més coneguts i d’altres més nous, homes i dones. Aleshores agafem quatre persones de la comarca, que els hem batejat amb el nom d’adalil, que és una paraula antiga, que denomina els exploradors, bons coneixedors del territori, que guiaven els exèrcits. Cadascun d’aquests adalils, agafa els sis escriptors un matí o una tarda i els ensenya i els explica el que vol del seu Priorat personal. Els escriptors estan aquí quatre dies i després se’n tornen a casa seua però tenen el deure d’escriure textos. Aquests textos els hem organitzat en forma de diccionari, que està fet d’una manera virtual i penjat en una web  que es diu Priorat en persona. Ells trien paraules, i darrera de cada paraula escriuen el que volen, des d’un conte o un poema, fins a una descripció o una especulació, el que vulguin. Amb tot això fem una obra què és individual per una banda, però que és col·lectiva per l'altra, perquè forma part d’un diccionari, però també cada autor té la seva pàgina amb els seus textos, el seu cutticulum, una petita entrevista filmada... També inclou el vídeo de tot el desenvolupament de la seva estada al Priorat

Aquests escriptors tornen l’any següent, és una activitat d’anada i tornada. Quan tornen l’any següent, interactuen més amb el territori. Els seus textos, els han rebut ja els estudiants de l’institut i ara també algunes escoles, per això un dels participants és sempre un escriptor de literatura infantil. Els escriptors van a fer sessions amb els estudiants d’ESO i Batxillerat. Els alumnes els fan preguntes i fins i tot contrapropostes a les entrades del diccionari, que ells han reelaborat, i es genera una interacció i un diàleg entre els alumnes i els escriptors. Després també hi ha una sessió a la biblioteca on ells normalment fan lectures de textos seus, no necessàriament relacionats amb el Priorat.

L’últim dia fem una jornada oberta a tothom on expliquem la pàgina web i tot el que fem. Val a dir que el primer any tot el que fan està registrat. Hi ha una persona que ho grava tot i després a la pàgina web també hi ha els vídeos de cada sessió i de cada anada amb cada adalil. Això ho presentem quan fem aquest acte de cloenda, els escriptors també llegeixen textos seus, acostumem a posar música, amb músics de la comarca i això ho fem itinerant, cada any en un poble diferent. Fins ara em estat a Capsanes, Falset, Pradell i els Guiamets.

D’aquestes trobades ja en portem dues edicions senceres, per aquí ja hi ha passat 11 escriptors, l’any passat només en van venir cinc. Aquest any tornarem a convocar-ne sis més i començarem un nou cicle. És una inversió a llarg termini, però n’estem molt contents perquè la resposta, a tots els nivells, és molt gratificant, tant per part dels escriptors, com per part de la gent.

L’última creació que has fet ha estat en el món del turisme. Explica’ns en què consisteix Priorat versió original

Com que els meus centres d’interès estan lligats a la creació del Centre Quim Soler i per tal de dinamitzar també la casa rural, ara que són moments complicats, m’he plantejat d’oferir caps de setmana per compartir un grup reduït de persones, màxim deu, amb un escriptor o un artista. Majoritàriament serà gent de la literatura. Fem un programa a mida del convidat, un paquet tancat, on hi ha per una banda dos o tres sessions amb la persona convidada per parlar amb ella de la seva obra, del fet creatiu i del que ella vulgui. Per una altra part hi ha activitats d’aproximació al territori, visites, intercanvis, d’una manera molt directe amb la gent que hi viu i que hi treballa.

Aquesta és una manera de tenir una experiència diferent, ja que als escriptors o als artistes tu els pots conèixer a través de la seva obra, o bé a través de conferències, xerrades o clubs de lectura, que ja és un altre nivell de coneixement, però aquí el que s’ofereix és compartir una estada, on es genera una complicitat i una comunicació que difícilment es genera en altres àmbits més impersonals. A la vegada s’ofereix a tota aquesta gent anar a conèixer una part del Priorat i el que fem, el que ens preocupa i ens il·lusiona. Amb la Maria Barbal vam anar a un celler a La Figuera i després vam baixar a peu des de La Figuera. Amb en Ramon Solsona vam anar a collir olives a Cabacés. Amb la Sílvia Alcàntara hem anat a Bellmunt, primer a un celler i després a les mines. Amb la Dolors Miquel anirem, segurament, a Sant Joan del Codolar a veure l’ermitana i a caminar pel Montsant i fer lectures...

Jo els explico el que tenim al Priorat, el que els podem oferir i ells ens diuen el que ens poden oferir. A partir d’aquí muntem un programa. Un programa que tampoc vol ser una cosa molt encarcarada, sinó que el que s’intenta és que sigui relaxat, que es pugui canviar si en el decurs del dia es creu convenient. No és una cosa d’un nivell acadèmic estricte, ni cal haver llegit tota l’obra de l’autor que ve, sinó que el que es tracta és tenir ganes de saber i compartir. A partir d’aquí tot el que surti dependrà dels participants, tant del convidat com dels altres.

Ara es parla molt de “Prioritat” el moviment pel paisatge del Priorat com a patrimoni mundial, però tot això va començar, fa bastants anys, com un moviment de defensa contra els molins. Tu que ets una dona que t’has destacat en aquest aspecte, ens pots explicar com va començar i com va evolucionar tot plegat?

Tot això forma part d’un mateix procés. Quan vaig tornar cap aquí, l’any 1999 i definitivament l’any 2000, coincideixo amb la formació de la Plataforma de Defensa del Patrimoni Natural del Priorat que neix com a reacció als projectes de construcció de centrals eòliques que hi havia al Montsant l’any 99. De seguida m’implico amb aquest moviment perquè penso que és totalment injust que una comarca que ha estat totalment deixada de la mà de Déu, quan se’n recorden de tu és per fer “desacatos”. En aquell moment, aquests projectes coincideixen amb el projecte de central tèrmica a Mora la Nova i amb el Pla hidrològic, tot una sèrie de fets que d’alguna manera fan sobreeixir el got. Podem assumir, podem resignar-nos o aguantar certes agressions, però clar, quan és una, més una altra, més una altra , més una altra... La gent, arriba un moment que diu “fins aquí hem arribat”.

Aquest moviment de la plataforma neix com una mena de reacció a uns fets, però va evolucionant. Passa de ser un moviment de reacció a ser un moviment que genera debat. Per exemple, durant tres anys seguits organitzem unes jornades “Priorat quin paisatge, quin futur” per debatre entre tots que volem ser quan siguem grans i per prendre consciència del valor del nostre entorn i del nostre paisatge, ja que els primers que no s’ho creuen són els mateixos prioratins.

Això és una cosa a la que cal donar-li la volta. Si hem estat abandonats, això ha fet que tinguéssim un entorn molt preservat. Per tant, el que havia estat una creu, ara hauria de ser una cara i no podem permetre que ara se’ns ho carreguin. Si a més a més això ho ajuntes amb la reactivació del sector vinícola i del sector de l’oli, el paisatge és un factor afegit.

La plataforma el que fa és generar debat sobre tot això, perquè pensem que a part de dir que no a segons què o que no d’aquesta manera, hem de fer propostes positives. Amb l’evolució de tot aquest procés és quan sorgeix, amb altres agents, ja que des del primer moment hem tingut el suport de tot el sector del vi, del sector turístic i d’àmplies capes de la població, la proposta Prioritat.

Es tracta una mica de buscar entre tots un objectiu que sigui prou ambiciós i prou potent per superar les diferències internes. Aquí hi havia els defensors i els detractors de determinats models. Es tractava de buscar uns objectius prou potents per tal que ningú pogués dir que no. Per tant, mirem si la possibilitat de presentar una candidatura com a paisatge cultural i agrari a la UNESCO és factible o no. Els primers sondejos ens donen motius per continuar. Llavors és quan neix l’associació Prioritat, que aglutina les dues denominacions d’origen, el sector de l’oli, el sector del turisme, les associacions culturals de la comarca, alguns ajuntaments i que té el suport del Consell comarcal, la Diputació, el Parlament de Catalunya i ara s’està esperant el suport de la Generalitat per tal que ho vehiculi a Madrid que és qui ho ha de portar a la UNESCO.

  

El Priorat en les dues darreres dècades ha passat d’una dinàmica de decadència i empobriment a una de creixement i renaixença. Com veus el futur immediat i a mig termini de la comarca?

Al Priorat no vivim aïllats, el que passa a la resta del món aquí ens influeix. Amb tot, soc de tendència optimista, si no, malament. Però ser optimista no vol dir ser il·lusa ni creure en miracles. Crec que aquests renaixements, si són excessivament accelerats són més fràgils, per tant crec que hem de ser molt curosos amb tot plegat. Que hi hagi un renaixement, que tingui el vi de punta de llaça em sembla molt bé, però el vi sol no ens salvarà de res. Penso que el Priorat, per sort, som alguna cosa més. És un territori complex, divers i ric. Hem de fer de manera que tots els altres ingredients vagin també evolucionant, sinó al mateix ritme, no massa allunyats. Tota la qüestió del canvi de la manca d’autoestima per una visió i una actitud més positiva per part de la gent, en relació amb el seu territori, ha d’abraçar tots els àmbits. L’àmbit cultural, per mi, és molt important perquè és el que dóna consistència i solidesa a tota la resta. Si només és una qüestió econòmica podem fer autèntics desastres. Si fins ara no els hem fet gaire greus, hauríem d’anar en compte de no fer-los. Quan hi ha situacions de crisi la cosa es complica una mica més, perquè hi ha una cosa que es diu supervivència i la supervivència t’ho pot fer oblidar. Penso que en aquest sentit hem de ser rigorosos amb nosaltres mateixos. 

A la vegada el projecte de Prioritat amb el patrimoni, també té aquesta funció. Les candidatures a la UNESCO les porten endavant les institucions. Aquí no ho hem fet així, aquí això ha sortit de la base, ha sortit de la societat i fins que no hi ha hagut una entitat sorgida de la societat, no s’ha anat a buscar les institucions i a anar pujant a nivell institucional.

Tenim molt clar que hi ha tres fronts en els que hem d’avançar; per una banda el front del territori, que és seguir el debat, per que la gent es cregui el que té, per tant si ella li dóna valor, ja el tractarà bé. Si després ens donen el reconeixement de la UNESCO perfecte, però el més important és el procés per arribar aquí. Aquest procés l’hem de fer cada dia a cada racó, a cada poble, a cada entitat i a cada institució per que nosaltres mateixos ens anem creient de debò el que tenim entre mans. Després hi ha el front institucional, perquè nosaltres no podem anar a trucar a la porta de la UNESCO, és el ministerio de Madrid el que hi ha d’anar. Finalment hi ha el front acadèmic, ja que per fer tot això, hem de preparar un dossier que ho justifiqui. La preparació d’aquest dossier també és important, perquè t’obliga a fer una sèrie d’estudis acadèmics que t'ajuden a conèixer més bé què és el que tens. Pel fet d’estar treballant en aquest projecte, per nosaltres mateixos, que som d’aquí, ens fa descobrir coses que no sabíem. Poder transmetre això a tothom i implicar-hi tothom, és un projecte de llarg abast i apassionant.

Jo soc optimista, perquè tot això està en marxa, evidentment de forma més lenta del que voldríem,  però és allò de veure l’ampolla mig plena o mig buida. Aquí venim de molt lluny, venim d’estar molt malament. A condició que siguem molt rigorosos i amatents, tot el que sigui avançar és important i molt positiu.